Temps enrere era habitual que moltes cases de Palma, principalment del barri antic i benestants, menjassin els quartos embetumats com unes postres reservades per als dies especials. Ara els temps han canviat i tothom té a l’abast aquesta delícia a canvi d’un parell d’euros. Com que consider que cada dia és una bona ocasió per brufar per algun motiu, per insignificant que sigui, trob que és convenient aprofitar l’ocasió de degustar-ne un quan passam per davant el Forn Fondo.

De fet, són les postres més demandades d’aquesta pastisseria, una de les poques que les conserva, les quals són una senya d’identitat per a molts de llonguets. Tot i això, hi ha bastant gent que les desconeix i que encara no les ha tastades. No sé si recomanar-los que no ho facin perquè em podrien demandar per no advertir-los que creen addicció.

La base d’aquest dolç és un pastís de quarto, xapat per la meitat. Al centre, hi posen crema de vermell d’ou, s’emborratxa i, per damunt, hi posen merenga. Aquest és el quarto embatumat blanc. Hi ha una versió en negre, que consisteix a posar-hi un glassejat fet amb xocolata i nata. Perquè quedi bé, el pastís ha d’estar ben fred quan s’hagi de banyar amb el glassejat perquè, en cas contrari, l’escalfor de la xocolata faria malbé la merenga. Sigui un o sigui l’altre el que tastau, segur que us en llepareu els dits de tan bo que és. En fan de tres mides, l’individual, un de més petit, que es pot trobar als restaurants que ofereixen els dolços del Forn Fondo, i el mini, ideal per a càterings.

La història del Forn Fondo ve d’enrere, concretament del 1740. Pau i Neus Llull són els pastissers actuals d’aquest establiment emblemàtic i expliquen que hi ha constància que existia al segle XVIII perquè hi va haver una mort d’una persona i els forns, com les esglésies o els convents, servien per donar referències sobre la ubicació de les cases: «Eren els GPS de l’època», ironitza Pau. El document al qual es refereix fa referència que la persona, que era un sabater, va morir entre el Forn Fondo i el carrer de les Caputxines. Avui dia, aquesta antiga ubicació és el portal de l’obrador, i ho pensa que el motiu del nom del forn devia ser perquè el forn era al fons de la via urbana de les Caputxines. De fet, l’entrada actual és pel carrer de la Unió, i és relativament recent, concretament de 1911, quan els seus besavis, Jaume Llull Gelabert i Francesca Canyelles Pons, tengueren visió empresarial i varen comprar el local adjunt, perquè molt més cèntric, ja que que pegava just enfront de la Plaça del Mercat. El rètol i part de la decoració ho recorden, ja que són d’estil modernista, com també ho són edificis i negocis de la zona, com ara el Grand Hotel, l’edifici de Can Casasaies i la pensió Menorquina. La segona generació de pastissers foren Pau Llull Canyelles i Bàrbara Mayol Ramis, la següent Jaume Llull i Margalida Riera. Ara, tant Neus com Pau fan feina esperant que hi hagi una cinquena generació que vulgui continuar amb aquest ofici tan dolç i que continuï delectant els parroquians amb els seus quartos embetumats tan sabrosos i addictius.